Efectes emocionals de la música
Psicologia de la música
La psicologia de la música és una de les especialitats de la psicologia que comença a principis del Segle XX. Des de llavors han anat evolucionant en els mètodes i els objectes d’estudi.
El que veiem o sentim és una imatge visual o auditiva, que depèn de l’habilitat del nostre cervell per processar una quantitat d’informació. Aquesta informació ens transmet un missatge que pot ser més o menys significatiu depenent de diversos factors.
La musica considerada com art, ciència i llenguatge universal, és un medi d’expressió sense límit que arriba a la part més intima de cada persona. Pot transmetre diferents estats d’ànim i emocions mitjançant símbols i imatges auditives.
Escoltar i crear música desenvolupa la sensibilitat, la creativitat i la capacitat d’abstracció o anàlisi. No només compleix una funció estrictament educativa quan parlem d’aprenentatges musicals, sinó que també compleix altres fins. Ens propícia a descobrir el nostre propi món interior, la comunicació amb els altres i la captació i apreciació del món que ens envolta.
En desenvolupar la conducta musical d’escolta, disciplinar la ment i les emocions, forgem hàbits d’atenció i respecte, alhora que aguditzem la nostra capacitat de concentració. La música estimula les capacitats d’abstracció, relacionant-se molt positivament amb el desenvolupament dels aprenentatges matemàtics i la visió espacial. És un fet provat la influència positiva de la música en l’organització de les relacions espacials. L’expressió lliure d’una obra musical o la dansa més sistematitzada, contribueixen a dominar i canalitzar les emocions, ja que requereix controlar els gestos corporals i facials. És per tant, una demostració dels efectes beneficiosos que prova l’estudi i desenvolupament de l’educació musical en les aptituds i capacitats de l’individu.
Emocions associades a la música
Existeixen diverses teories les quals afirmen que podem trobar efectes emocionals en la música. Per a això, hem de retrocedir en el temps i explicar els inicis del so al cinema. El cinema antigament era imatge i moviment sense so, tot i que això no significa que fós mut, sinó que existia una banda sonora que tocava en directe a la sala on es projectava la pel·lícula. En les pel·lícules antigues, els personatges gesticulaven i feien sons, encara que no es poguessin sentir. S'afegia diàleg, quan era totalment necessari amb cartells.
Actualment el so és un element secundari, no se li dóna la importància que realment té. Si mirem un vídeo amb molt mala qualitat d'imatge però amb una qualitat de so espectacular i al revés, mirem un vídeo amb molt bona qualitat d'imatge però amb un pèssim so... la gent prefereix un bon so, encara que la qualitat d'imatge no sigui tan bona; un gran exemple són les pel·lícules online.
-
Segons Meyer, l'autor de l'article Emotion and Meaning in Music determina que la música és un conjunt de patrons estructurals. Agafa com a referència, la teoria de la Gestalt a l'hora de defensar aquests patrons compartits. Així llavors, la teoria de l'emoció s'explica a través del resultat de la frustració de les expectatives. Les emocions sorgeixen de la música, en funció que l'oïdor espera que passada i el comparada amb el que realment passa. Aquestes expectatives vénen determinades per dos elements:
-
Sèrie de normes en les quals un oïdor competent interpreta allò que escolta (com aprendre un idioma).
-
Els models que crea la música quan s'interpreta seguint unes normes (una cosa que comença i acaba en tònica és tancat, i l'oïdor no espera res més, ho dóna per acabat).
A partir d'això, Meyer creu que un mètode d'anàlisi basat en principis psicològics generals que comprenguin elements com l'obertura o el final, seria aplicable a qualsevol tipus de música. És necessari entendre les normes generals, nomès quan separem les normes estilístiques serem capaços d'explicar la satisfacció emocional que ens causa una peça musical des d'un punt de vista de la seva estructura tècnica.
Música i cinema
Els orígens de la música en el cinema es divideixen en:
-
Cinema mut → S’acompanyava de música en directe (piano, violí…) Es tocaven temes clàssic i popurris de melodies opuplars.
-
Cinema sonor → Neix el 1927 amb l’estrena de “El cantor de Jazz” de Alan Croslan. Durant els anys 30 la Banda Sonora es converteix en un fons sonor constant..
Les funcions que té són:
-
Expressiva
-
Aconsegueix despertar emocions de tots tipus.
-
Aporta ritme.
-
-
Narrativa
-
Ambienta epoques, llocs…
-
Caracteritza personatges, situacions…
-
Pot arribar a formar part de l’acció
-
Estructura la pel·lícula encadenant escenes
-
