LAURA MOLINA

- El signe -

Etimología:

• Procedent del grec “secnom”, arrel del verb “tallar”, “extreure una parte de…”

• L’arrel primitiva indica que “signe” és alguna cosa que es refereix a quelcom major, del qual ha estat extret; com per exemple: una fulla es relaciona amb un arbre, una dent es relaciona a un animal,…

Fundadors de la semiòtica/semiologia:

• Ciència del significat, que deriva de dos fonts: del filòsof nord-americà Charles Sanders Peirce i del lingüista suís Ferdinand de Saussure.

• Perspectiva que consisteix en preguntar-se de quina manera les coses es converteixen en portadores del significat.

Diferencies entre semiòtica i semiologia:

• Semiòtica es construeix a partir de l’arrel grega “sem” i en principi va significar l’estudi dels símptomes

• Semiologia és de formació moderna i a vegades s’utilitza semasiologia.

   

Ferdinand de Saussure

És un dels fundadors de la tradició Europea, defineix a la semiologia, com la “ciència general de tots els sistemes de signes (o símbols) gracies als quals els homes es comuniquen entre ells.

• Llenguatge → Conjunt o sistema de signes utilitzats per la comunicació. Saussure ho defineix com la totalitat i una de les seves parts és la llengua.

• Estructura dels missatges verbals → Els missatges verbals s’estructuren a partir d’operacions (mentals) de selecció (nivell pragmàtic) i de combinació (nivell sintàctic).
  Els missatges verbals estan estructurats per paraules que constitueixen una abstracció mental, un símbol representat en el cas de la paraula; per sons que transmeten significats que es comparteixen amb els altres.

• Llengua → És un sistema de signes que expressa idees. Conjunt de convencions verbals necessàries, adoptades per un cos social per permetre la comunicació entre els individus.

• Parla → És una pràctica capaç de depositar la llengua en els subjectes que pertanyen a una mateixa comunitat.

• Llengua i escriptura → Llengua i escriptura són dos sistemes de signes diferents: la única raó de ser del segon es la de representar al primer.

• El signe lingüístic → És una entitat psíquica de dos cares en la que s’uneixen un significant i un significat.

• Significant → Eficàcia “psíquica” de la imatge acústica.

Charles Sanders Pierce

És el fundador de la tradició anglo-saxona, la semiòtica és la “doctrina casi necessària o formal del signes” i “la lògica, en el seu sentit general, és un altre nom de la semiòtica”.

Per Charles el signe és triàdic.

• El signe → Un signe és quelcom que existeix per algú, per alguna cosa, en algun aspecte o disposició.

• L’interpretador → El signe es dirigeix a algú i crea en la ment d’aquella persona un signe equivalent o un signe més desenvolupat. A aquest se’l denomina l’interpretador del primer signe.

• Fonament del representament → El signe existeix per alguna cosa, per el seu objecte.

El coneixement té sempre per objecte a un altre coneixement i mai a la realitat en la seva puresa de no modificada per el pensament.

El signe únic és incognoscible, ja que cap dels tres components del signe, ni el fonament, ni el representamen, ni l’interpretador, tenen sentit per sí sols.

El signe pot ser classificat en:

• Icona → Signe que posseeix alguna semblança o analogia amb el seu referent. Exemple: una fotografia, una estàtua, un esquema…

• Indici → Signe que manté una relació directa amb el seu referent o cosa que produeix el signe. Exemple: el terra moll és indici de que ha plogut.

• Símbol → Signe del qual la seva relació amb el referent és arbitraria, convencional. Exemple: Les paraules parlades o escrites.

Charles Morris

Va classificar la semiòtica en:

1. La sintaxis

• És quan es refereix a les relacions formals dels signes en sí.

• Destaca la part formal del llenguatge, la manera de parlar i combinar les paraules.

• Cada paraula té un significat.

2. La semàntica

• S’engloben les relacions de significat entre el signe i el referent (nivell denotatiu)

• Hi ha una influència entre el que és sintàctic i el que és semàntic.

• Gràcies a les regles gramaticals i la lògica podem raonar correctament

  •  

  • REGLES SEMÀNTIQUES:

    • Especifiquen quin significat hem de donar a uns determinats significants.

    • Obtenen molta importància del llenguatge científic

    • CARNAP les va anomenar →Regles de correspondència

    • HEMPEL les anomena → Principis font

3. La pragmàtica

• Implica les relacions significants amb l’interpretador, amb aquell que utilitza els signes (nivell de connotació)

La semiòtica ha trobat importants camps d’aplicació en àmbits com la psicoteràpia i la publicitat.

Qualsevol activitat humana implica dir alguna cosa (semàntica), d’una determinada manera (sintaxis) i amb algun propòsit (pragmàtica)

MARSHALL MCLUHAN → Sosté que els medis estan evolucionant de "hot" a "cool".

• Del llibre a la televisió.

• Del que és mecànic, a l’automàtic

• De l’art figuratiu a l’abstracte

Les funcions del llenguatge (Roman Jakobson)

• Funció referencial → Defineix les relacions entre el missatge i l’objecte

• Funció emotiva → Defineix les relacions entre missatge i emissor

• Funció conativa → Defineix les relacions entre el missatge i el receptor, tota comunicació té per objecte obtenir una resposta.

• Funció poètica o estètica → Defineix la relació del missatge amb si mateix.

• Funció fàtica → Té per objecte afirmar, mantenir o detenir la conversació.

• Funció metalingüística → Defineix el sentit de les paraules que corren el risc de no ser compreses per el receptor.

Anàlisi de la imatge

En la dècada dels 80 entrem en la “societat de la comunicació”.

La explosió de l’audiovisual, la telemàtica i informàtica, la internacionalització dels mercats, els intercanvis d’informació més complexes i ràpids… Totes aquestes evolucions condueixen a profundes transformacions on la comunicació i el poder comunicatiu de la imatge es converteixen en un factor fonamental.

En la lectura i interpretació de les imatges es posen en pràctica diferents competències del ser humà:

• Competència iconogràfica → Permet identificar les formes i associar-les amb el món real

• Competència enciclopèdica → Arriba fins el que ha emmagatzemat la nostra memòria visual del món

• Competència lingüística-comunicativa → Possibilita descriure mitjançant paraules, el contingut de la imatge.

• Competència modal → Permet identificar espais i temps diferents.

• Competència estètica → Valora el component estètic.

• Factor ideològic → Mediatitza la visió de la imatge segons la ideologia i el concepte que el món tingui sobre un tema. És precisament aquest factor ideològic el que ens fa veure coses, que realment no hi són.