LAURA MOLINA

El Patrimoni Cromàtic de la Costa Brava

 

El patrimoni cromàtic de la Costa Brava tracta d’un estudi de colors realitzat sobre la paleta cromàtica present en l’escenari de la Costa Brava, a Catalunya. Així doncs, ens mostra els Pantone més freqüents, els colors més característics, els colors presents en la natura, el mar, i el camp. També, agafa com a referència els colors més representatius i utilitzats en les festes més populars o la gastronomía.

L'objectiu d'aquest estudi és mostrar el valor del patrimoni cromàtic de la Costa Brava, creant un mapa visual que permeti realitzar un inventari dels colors del paisatge.

Es representa a través de fotografies preses en un any, etiquetades amb el hashtag #colorscostabrava a la xarxa social: Instagram, la qual cosa ha permès un anàlisi sistematitzat sobre el cromatisme.

La guia cromàtica vol actuar de guia per a treballadors professionals en el sector de la comunicació, com a recurs en disseny gràfic, creació audiovisual i gestió de paisatges.

 

L'expressivitat del color

 

El color és identitat. Cada lloc té unes característiques pròpies de color i materials que, a la vegada, tenen elements en comú amb la cultura cromàtica d’un territori geogràfic més ampli. Per exemple, la Costa Brava té elements en comú amb la cultura cromàtica mediterrània en la qual està immersa.

El color és un element ideal de representació amb una gran força expressiva. El color ens permet establir lligams emocionals amb el receptor. Les emocions que comuniquen els colors fan que s’imprimeixin amb molta facilitat a la memòria. Walther (2000) diu que Van Gogh va descobrir el color com a instrument de representació ideal.

 

Colors complementaris
Situant junts dos colors complementaris del mateix to i intensitat, s’intensifiquen mútuament fent que l’ull salti ràpidament de l’un a l’altre, cosa que provoca que ambdós brillin més.

 

Colors càlids i freds
Cal tenir en compte el grau de calidesa o de fredor que té un color. Un mateix color pot ser càlid o fred; així, el groc llimona és fred però el groc cadmi és càlid. La contraposició de colors freds –porpres, blaus o verds– amb colors càlids –grocs, taronges, vermells– ajuda a crear espais, ja que els primers s’allunyen i els segons s’apropen. És a dir, en una pintura en la qual volguéssim representar un horitzó llunyà refredaríem els colors a mesura que ens acostem a aquest horitzó i situaríem els colors més càlids i de tons més pujats al davant.

 

Valor tonal
Cal pensar en el valor tonal del color, és a dir, el grau de claredat o de foscor que té. Alguns colors són més reflexius a la llum i semblen més clars, mentre que d’altres semblen més foscos. La contraposició de formes clares i fosques aporta moviment i ritme a la composició, ja que transporta l’espectador de la llum a l’ombra successivament. El domini dels valors tonals és imprescindible per modelar la forma, aconseguir una composició correcta o construir una atmosfera.

 

Representació, funcionalitat i emotivitat del color

 

• BLAU , el preferit del món

El color de la distància, la fidelitat i la immensitat per la seva relació amb el mar i el cel. La perspectiva i la il·lusió de l’espai fan que percebem el blau com el color més allunyat de tots. També és el color dels prínceps. L’expressió “sang blava” deriva de l’edat mitjana: elsprivilegiats no treballaven i per això la seva pell era molt llisa i deixava veure les venes“blaves” en contrast amb la pell bregada pel sol dels serfs.

 

 

• VERMELL, el nom de les emocions

El primer color a rebre nom va ser el vermell. Es creu que, en gairebé totes les cultures, les primeres paraules que van existir denominaven el dia i la nit. Seguidament, l’experiència de la sang i el foc van donar nom al vermell. És el primer color que els nadons veuen quan neixen i el que distingim amb més facilitat sobre qualsevol fons. Les emocions són vermelles, i també ho són el sexe i l’amor. El color de les passions intenses transmet calidesa i energia. Representa la ràbia, el descontentament i l’alegria. El seu poderós simbolisme va fer que l’escollissin per abanderar moviments com el comunisme, el socialisme, el jacobinisme o el nazisme. I la seva efectivitat l’ha fet omnipresent a la publicitat.

 

 

• GROC, la contradicció de la vida

La llum solar es percep groga, tot i que pròpiament no té color. Les connotacions associades a aquest astre solen ser positives o felices, i en diferents cultures el groc és diví, reservat als déus i a les seves representacions terrenals. Però també posseeix associacions negatives: la inseguretat i l’avarícia es representen amb groc; la bilis dels enutjos és literalment un líquid groc que ens fa sentir ràbia. El groc desprèn festa i alegria, però també hi ha gent que l’identifica amb l’odi, la bogeria, la mala sort, la malaltia, el verí, sobretot si es posa al costat del negre. D’una banda, il·luminació i enteniment, optimisme i alegria. De l’altra, l’enveja, la gelosia i els animals verinosos. Definitivament, és el color més contradictori de tota la paleta, un color que s’estima o s’odia.

 

• VERD, la fertilitat sagrada

La ideologia referent a la naturalesa parteix del verd contínuament. Símbol de la vida i la salut en el sentit més ampli, el verd també s’utilitza per representar la primavera, els negocis d’èxit i la fertilitat pel seu natural vincle visual amb les plantes de tot tipus. El color de la natura per excel·lència representa també la llibertat a Occident. En canvi, per a un islàmic, és el color sagrat: el color sagrat de Mahoma era el verd i la relíquia més valuosa de l’islam (la bandera santa brodada en or) és verda. Amb aquesta bandera el profeta va conquerir la Meca.

 

 

• NEGRE, l’elegància de la mort

En funció de la teoria que s’utilitzi, el negre és considerat un color o l’absència de color. Més enllà d’això, la importància i el significat que se li dóna no es comparen amb cap altre color. El negre representa la negació i el final de les coses, la il·legibilitat i fins i tot la violència, però al mateix temps és àmpliament utilitzat per la joventut. És el preferit dels dissenyadors i presideix les passarel·les de moda. És el color de la sofisticació i l’elegància.

 

 

• BLANC, l’espiritualitat dels inicis

Segons el simbolisme tradicional, el blanc és el color perfecte. La llum, l’inici i la resurrecció gairebé sempre es representen amb aquest color, com també la neteja i l’equilibri cos-ment-esperit. Es creu que l’inici de les coses és blanc, per això s’emboliquen els nadons amb aquest color i les núvies el porten. És el color de les cerimònies d’iniciació, de les festes del Senyor, de la Verge, dels sants àngels i dels confessors. El blanc representa la puresa i la llum; expressa l’alegria i la innocència, el triomf, la glòria i la immortalitat. L’espiritualitat i fins i tot els fantasmes són blancs en el nostre ideari, sempre buits i lleugers, purs i nets.

 

 

• TARONJA , l’exotisme del canvi

El seu nom prové d’una fruita exòtica i difícil d’adquirir. D’aquí la idea que les coses taronges són cridaneres, extravertides i incitants. Tot i aquesta amable percepció, la idea general que es té de les persones que utilitzen el taronja per vestir-se és la d’exhibicionistes o mancats d’atenció. A diferència del negre, que marca distància, el taronja sembla ser una invitació declarada. També s’associa a un sabor intens que pot agradar en alguns moments, però que al cap d’un temps resulta embafador.

 

 

• VIOLETA , la vanitosa dualitat

Durant segles, obtenir aquest color era tan difícil que només persones amb gran poder econòmic podien vestir alguna peça morada. Calia moldre insectes i flors a foc lent, deixar-ho assecar molts dies i barrejar-ho amb altres materials cars per obtenir tan sols uns grams de tint violeta. La vanitat i la sexualitat pecaminoses s’associen freqüentment a aquest color. En l’ideari simbòlic del violeta existeix una dualitat: s’uneix la masculinitat i la feminitat. Per això el violeta o morat ha servit per representar el moviment homosexual i altres causes d’igualtat de drets com el feminisme.

 

 

• ROSA , la delicadesa ensucrada

El seu nom prové d’una flor a la qual s’associen qualitats típicament femenines: l’encant i l’amabilitat que es converteixen en la fortalesa dels dèbils. Resulta impossible associar sentiments negatius a aquest color. Fins i tot s’ha comprovat que és més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. Les imatges roses solen ser suaus, petites, tendres o infantils. També les expressions eròtiques delicades i els nus artístics solen associar-se al rosa, per la seva delicadesa i tendresa.

 

• OR, l’arrogància del materialisme

Poca gent l’assenyala com el seu color preferit, però molts objectes desitjats tenen el comú denominador de ser daurats. Or i diners són conceptes inseparables. Aquest color ens remet a una suposada felicitat comprada i a les possessions que porten la seva brillantor. La fama, el luxe i sobretot la idea del privilegi (l’or és un material escàs i desitjat) són el que els alquimistes van perseguir i encara persegueixen per tot el món.

 

• PLATA , la distant bellesa

Tot i associar-se al dinamisme i a la modernitat, des de la revolució industrial existeix la recurrent idea que aquest color ocupa “el segon lloc” per excel·lència després de l’or. És el color dels diners “bruts”, en contrast amb la calidesa dels diners daurats. També és l’element astrològic que correspon a la Lluna. S’associa amb la bellesa i l’elegància, però mai no deixa de ser fred i difícil d’aconseguir, característiques pròpies del satèl·lit de la Terra.

 

• MARRÓ, la presència subestimada

És el color de la Terra, però poques persones el destaquen com el seu color preferit. És, sens dubte, el color més comú, el que es troba més fàcilment. És present en molts objectes de la nostra vida i existeix en més de noranta-cinc tons diferents. Potser per això és el menys apreciat. S’associa amb la vellesa, amb els sabors forts i amb els materials robustos o espais acollidors. En canvi, és àmpliament acceptat en el món de la moda, ja que les seves possibilitats d’equilibri visual que ofereix quan es combina amb altres colors el fan bàsic en peces i accessoris.

 

• GRIS, la discreció de la senzillesa

Els tests psicològics solen associar el color gris amb l’oblit i la vellesa. En l’actual món audiovisual, ple de colors brillants i de tons cridaners per captar l’atenció de la retina, el gris sembla no trobar el seu lloc. Però, allunyat del consumisme més clàssic, en el món artístic i de la publicitat el gris té un lloc especial gràcies a les tècniques pictòriques, plàstiques i fotogràfiques que basen part de la seva bellesa en el fet d’allunyar-se dels colors cridaners i concentrar-se en un món monocromàtic que es mou entre el blanc, el negre i les seves mitges tintes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els colors al patrimoni cultural de la Costa Brava 

 

• Patrimoni Arquitectònic

 

Ús de ceràmiques i pedres. El color a les façanes de les cases, de les construccions dels conjunts arquitectònics proporciona identitats identificadores.

 

 

 

 

 

• Patrimoni Cultural

 

Tons marrons que ens evoca la platja, els colors de la terra costera, i de l’escenari envolvent.

 

 

 

 

 

 

• Patrimoni Gastronòmic

 

Com a element que identifica uns productes, una manera de cuinar, una manera de menjar.

 

 

 

 

 

 

• Patrimoni Natural – Colors de la Natura

 

Basat en les característiques geogràfiques del terreny i el clima mediterrani suau. Els cultius fan que la varietat cromàtica sigui canviant en funció de l’època de l’any.

 

 

 

 

 

 

• Patrimoni Natural – Flora i Fauna

 

Les plantes i les flors ens proporcionen una varietat cromàtica molt rica.

 

 

 

 

 

 

• Patrimoni Natural – Mar

 

La immensitat del mar fa que el blau, en les seves diferents tonalitats, prengui protagonisme en aquesta categoria.

 

 

 

 

 

 

• Patrimoni Natural – Postes

 

No totes les postes o sortides de sol són ataronjades; també els daurats, els malves, els rosats o els blaus hi són presents.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La sintaxi de la imatge - Donis A. Dondis

 

En la sintaxi de la imatge, es proposa examinar els elements visuals bàsics, les estratègies i opcions de les tècniques visuals, les implicacions psicològiques i fisiològiques de la composició creativa i la gamma de mitjans i formats que és possible incloure apropiadament sota l’encapçalament d’una recerca racional i una anàlisi destinada a eixamplar la comprensió i l’ús de l’expressió visual. La raó central d’aquesta exploració és suggerir una varietat de mètodes de composició i disseny que tinguin en compte la diversitat estructural de la manera visual.

 

A) Caràcter i contingut de l’alfabetisme visual:

 

Caràcter i contingut de l'alfabetisme visual: L’experiència visual humana és fonamental en l’aprenentatge per comprendre l’entorn i reaccionar davant el; la informació visual és el registre mes antic de la història humana, com les pintures rupestres. Aquests fets posen de manifest la necessitat d’enfocar una manera nova la funció del procés i també del visualitzador en la societat, la major dificultat per a aquest esforç és la classificació de les arts visuals en arts aplicades i belles arts en la història a qualsevol moment aquesta definició pot canviar ja que hi ha dos factors constants de diferenciació: la utilitat i l’estètica. La utilitat designa el disseny i la fabricació d’objectes, materials i demostracions que responen a necessitats bàsiques. En aquest camp del disseny i la fabricació per satisfer les senzilles necessitats de la vida, tot membre de la comunitat no solament pot aprendre a produir sinó que també pot, mitjançant el disseny i la decoració, donar una expressió individual i única al seu treball. La diferència mes esmentada entre l’utilitari i el purament artístic és el grau de motivació cap a la producció del bell. Això és l’estètica, la indagació de la naturalesa de la perfecció sensorial, l’experiència de la bellesa i possiblement la bellesa artística.

Coneixement visual i llenguatge verbal: Visualitzar és la capacitat de formar imatges mentals. Creant la visió de coses que mai abans s’ha vist físicament, aquesta visió o previsualització va íntimament lligada al salt de creador, a la síndrome primària de EUREKA, com a mitjà primari de resoldre els problemes. És aquest mateix procés de donar-li tornades a imatges mentals en la nostra imaginació el que ens porta moltes vegades al punt de ruptura i a la solució.
 

Alfabetisme visual: la informació visual es capta de moltes maneres. Les forces, perceptives i kinestèsiques, de naturalesa fisiològica, són vitals per al procés visual. La manera en la qual estem dempeus, de moure’ns, de mantenir el nostre equilibri i de protegir-nos, així com de reaccionar a la llum, la foscor o els moviments bruscs són factors importants per a la nostra manera de rebre i interpretar els missatges visuals. Aquestes respostes són naturals i actuen sense esforç, no cal estudiar-les ni aprendre a donar-les. Però estan influïdes i possiblement modificades per estats psicològics de l’animo, per condicions culturals i finalment per les expectatives ambientals. Aquest procés és molt individual en cadascun de nosaltres. El control de la ment ve freqüentment programat pels costums socials.

 

B) Composició: els fonaments sintàctics de l'alfabetisme visual:
 

El procés de composició és el pas mes important en la resolució del problema visual. Els resultats de les decisions compositives marquen el propòsit i el significat de la declaració visual i té fortes implicacions sobre el que rep l’espectador. En el context de l'alfabetisme visual, sintaxi solament pot significar la disposició ordenada de parts i segueix en peus el problema de com abordar el procés de composició amb intel·ligència i saber com afectessin les decisions compositives al resultat final. Molts criteris per a la comprensió del significat de la forma visual, del potencial sintàctic de l’estructura en l’alfabetitzeu visual, sorgeixen d’investigar el procés de la percepció humana.
Tensió i anivellació, preferència per l’angle inferior esquerre, atracció i agrupament, positiu i negatiu.

 

C) Elements bàsics de la comunicació visual: els elements visuals constitueixen la substància bàsica del que es veu i la seva numero és reduït: punt, línia, contorn, adreça, to, color, textura, dimensió, escala i moviment. Aquests elements són la matèria primera de tota informació visual que aquesta formada per eleccions i combinacions selectives. L’estructura del treball visual és la força que determina que elements visuals estan presents i amb que èmfasis.

 

D) L’anatomia del missatge visual: els missatges visuals els expressem i els rebem a tres nivells: teòricament és el que veiem i reconeixem des de l’experiència i l’entorn, abstractament qualitat cinestèsica d’un fet visual reduït als seus components visuals i elementals bàsics, realçant els mitjans mes directes, emocionals i fins a primitius de confecció del missatge, simbòlicament sistemes de símbols codificats que l’home ha creat arbitràriament i al que adscriu un significat. Representació, abstracció, simbolisme.

 

E) Dinàmica del contrast: els criteris sintàctics oferts per la psicologia de la percepció, la familiaritat amb el caràcter i la conveniència dels elements visuals essencials, proporciona als quals busquen l'alfabetisme visual uns fonaments ferms a l’hora de prendre decisions compositives. Però el control crucial del significat visual aquesta en la funció de les tècniques. I de totes les tècniques visuals investigades cap és mes important per al control d’un missatge visual que la del contrast.

 

F) Tècniques visuals: estratègies de comunicació: un missatges es compon amb una fi: dir, expressar, explicar, instigar, dirigir, acceptar. Per arribar a aquesta fi es fan determinades eleccions que reforcen i enforteixen les intencions expressives, a fi d’aconseguir un control màxim de la resposta. La composició és la interpretació que controla la reinterpretació d’un missatge visual pels seus receptors. El significat aquesta tant en l’ull de l’observador com en el talent del creador. El resultat final de l’experiència visual, en la naturalesa i com en el disseny, aquesta en la interacció de parelles d’oposats com: primer les forces del contingut (missatge i significat) i la forma (disseny, mitjà i orientació); segon, l’efecte recíproc de l'articulador (dissenyador, artista i artesà) i el receptor (audiència). En tots dos casos el primer no es pot separar del segon. La forma és acceptada pel contingut, i el contingut és acceptat per la forma. el missatge és emès pel creador i modificat per l’observador.